Relat d'un accident ocorregut el gener de 2008 a la Vallée Blanche, Chamonix, Alps Francesos. El relat és la versió original dels accidentats, tal i com ens ha arribat. Els autors han volgut mantenir el seu anonimat, de manera que els noms que surten en el text són ficticis.
"Bé, aquest cap de setmana no ha estat com els altres, tot i que res ens indicava que seria diferent a tots els anteriors.
Vam pujar altre cop a Chamonix amb en Joan i un col·lega austríac veí nostre. El cas és que pujant a l'agulla de Midi la cabina es va parar, 10 min 10 més etc. ... Finalment, després d'una hora i mitja es va tornar a encendre, sort que estàvem els tres sols més el currante que era de bon rotllo, això sí, feia fresqueta. Finalment arribem a dalt i decidim dormir als WC calentons i confortables. Bé, en Pere es passa la nit trallant i l' endemà agafa el telefèric.
En Joan i jo tirem Vallée Blanche avall a veure si podem fer alguna goulotte, però havia nevat lo seu, uns 50 cm a l'Agulla i menys vall avall. Val a dir que en Joan va estrenar uns esquís de travessa i baixava amb les botes de cuir. Bé la primera meitat tot anava bé, tot i això, mooooolt vent i molta fred però esquiant un es mou i la cosa no és tant greu. En un moment donat en Joan estava davant i vaig passar jo per facilitar-li la traça i aquí comença la historia...
|
|
| |
Foto feta pels protagonistes, just abans de l'accident |
El cas es que de cop, veig que es forma una esquerda a un metre per sobre meu al costat de la muntanya, o sigui que de cop em trobo en mig d'una allau de placa que em desequilibra i em fa caure de cara a la pendent boca avall. Nedar? Res, no hi ha collons de fer res de res, els pals i les dragoneres dels esquís m'impedeixen qualsevol moviment útil. Segueixo baixant durant un temps més curt del que a mi em sembla. Una apissonadora em clava a la neu i un soroll contundent protagonitza l' acció del moment. De sobte tot s'atura en la mes immensa foscor. Estic en posició estirada boca avall, braços i cames estirades, la cara contra la neu i no puc moure’m ni un centímetre. Començo a embogir de ràbia i desesperació, intentant moure cap, braços i cames, però els esforços no es tradueixen en cap tipus de millora, estic molt ben lligat de peus i mans. Al intentar moure'm l' únic que veig que aconsegueixo és augmentar la respiració, que xoca directament contra la neu que tinc a la cara. Una de les mans que tinc, al meu entendre del moment menys lligada, la trec uns centímetres del guant que m'impedeix moure-la a causa de la cinta del pal, el colze topa amb més neu i no aconsegueixo res.... Intento mig tornar a posar la mà dintre el guant ... Finalment al veure que no puc fer res de res, intento calmar-me... Bé Bernat no pots fer res de res, intenta respirar més a poc a poc per conservar l'oxigen. Pensaments? Estarà en Joan a dins, m' haurà vist, realment no puc fer res més que esperar? Possiblement puc dir que fins a dia d'avui jo crec que han estat els 40 segons més durs de la meva vida, tot i no tenir cap tipus de mal, l' únic mal que tenia era el de ser plenament conscient de en quina situació estava. No entraré en la duresa dels processos que en aquell moment va fer el meu cap, només dir que 40 o un minut (calculo jo) després de tot plegat, vaig quedar adormit en un força agradable somni, del qual només recordo una sensació de formigueig general...
El somni comença a cobrar sensació de fred, tinc la mà molt freda obro els ulls i em desperto a crits d'en Joan que intenta que torni a despertar-me. Al cap d'uns segons en els que no recordo més que el que en Joan m'ha explicat, començo a adonar-me del que acaba de passar. Un forat considerable m'envolta i la cara d'en Joan és indescriptible. M'intento posar de peu però caic vàries vegades fins que no ho aconsegueixo, realment estic molt desorientat i amb prou feines puc respondre a les preguntes d'en Joan.
Només puc pensar, joder estic viu, gràcies Joan! Mentre els minuts passen en Joan va recobrant la seva cara i em mana que em posi el guant i que em comenci a moure sense parar. Començo a moure’m, movent frenèticament els braços cames i tot plegat. Realment em noto la mà mooolt freda, de fet no la noto massa. Força pajaro, em poso els esquís i agafo un dels pals, l'altre a saber on és...
Abans i desprès de l'accident no hi havia ningú pels voltants, després van començar a passar esquiadors cosa que em va treure una mica la por del cos, i dic una mica ja que encara me'n queden restes i suposo que no acabaran de marxar mai... Metres avall 10 esquiadors estiren un altre esquiador que ha caigut en una esquerda. Finalment arribem al telefèric que puja al tren de Montenvers però no va, pujant a peu ja amb el sol i sense vent començo realment a ser conscient que la mà no hi acaba de ser del tot i ja han passat tres hores de l'allau. Baixem ràpidament amb el tren i directes a l'hospital. Finalment congelacions d'entre primer i segon grau a la mà, però almenys no han de tallar res de res, realment jo ja patia. A hores d'ara encara no puc doblegar els dits de la mà i he de prendre algun medicament que altre, estan molt inflats però ja van a menys, mica en mica...
Doncs bé aquesta ha estat la meva historieta que és mes una experiència que no una via. Suposo que aquestes coses passen i per això portem els aparells que portem encara que a vegades no els sapiguem fer anar del tot, fet que no és acceptable, no és el cas d’en Joan eh! L' únic que puc aportar és que espero que realment mai us trobeu ni en la meva ni en la situació d'en Joan. En tot cas crec que Joan, podries explicar una mica tot el que tu vas fer, se que ja m'ho has explicat però si ho expliques tu, igual encara és mes instructiu. No sé, em va tocar a mi, igual per la falta d' experiència, igual per la sort. El cas és que tot ha acabat molt bé, i en Joan ha esdevingut el meu heroi, però no de ficció sinó de veritat.
Una de les preguntes que em vaig fer va ser perquè faig muntanya... Bé, el que està clar és que en seguiré fent, no crec que ens puguem prendre aquestes coses com a ultimàtums sinó com a realitats que poden aparèixer, i per aquest motiu cal obrir encara més els ulls i tenir les coses clares, parlo d’arves, sondes i aquestes coses, no val tenir una idea de com van, cal anar ràpid, creieu-me que cal volar i estar súper segur del que es fa, no parlo d'arribar a recordar què s'ha de fer, sinó actuar instintivament, ara si que puc dir que ho dic per experiència.
Doncs bé, aneu amb seny i a seguir gaudint d' allò que tant ens apassiona...
|
|
| |
Foto del lloc on va tenir lloc l'accident, indicat amb una fletxa |
En Bernat em demana que expliqui la meva part de la historia...
Estic al costat d'en Bernat mentre anem baixant. En un moment donat no sabem molt bé per on hem d'anar, jo tinc la intenció de tirar recte avall, però just en aquest moment en Bernat em passa per sobre flanquejant i talla tota la placa que tenim davant. Jo ja havia fet un giro en direcció contrària, o sigui que girant-me enrera veig com es trenca tota la placa i en Bernat que marxa amb ella. La placa no em pilla pels pèls. Jo rellisco alguns metres i em quedo assentat a terra. Primer penso que és una placa molt petita i que no passarà res, però de seguida veig que en Bernat comença a desaparèixer.
Intento no perdre'l de vista per saber on està en tot moment, així que de seguida que l'allau para jo sé més o menys on està. Començo a cridar a en Bernat però ningú respon, el silenci absolut, només el vent que bufa sense parar.
Fa molt de vent, no hi ha ningú, estem bastant lluny de tot i en Bernat esta sota una allau, primer pensament: l'hem cagat! Intento pensar fredament, vinga Joan sang freda ... segur que no passa res ... però s'ha d'actuar molt i molt ràpid.
Segons després ja tinc l'ARVA a la mà i em dirigeixo on l'he vist per últim cop. Intento un moment buscar el seu senyal, estic més o menys a sobre seu, n'estic segur, però on? I en aquest moment tinc la sort que veig 3 dits de la cua d'un esquí que surt, no sé si he estat jo qui l'ha destapat buscant o el vent o què, però el fet és que esta allà. (si no hagués trobat l 'esquí havia de buscar-lo amb la sonda ...)
Agafo la pala de la motxilla i començo a palejar com un possés, periòdicament crido a en Bernat però no respon. De seguida trobo la bota de l’esquí i la seva cama esquerra. Quan ja tinc mitja cama desenterrada intento moure-li però no respon. Penso que ja esta, que esta mort, però continuo palejant.
Arribo al tronc i a la motxilla, de seguida també al braç dret. En Bernat té la ma fora del guant, tota d'un color groguenc, color de mort. Li agafo la mà que està gelada i completament morta, li moc el braç però no respon. El meu cap no para de dir-me treu-lo d'aquí, treu-lo d'aquí, tu el pots salvar, tot depèn de tu ...
Ràpid, ràpid, ràpid, haig de desenterrar-li el cap perquè respiri... i així arribo al cap, li trec tota la neu que té davant la cara ... té els ulls tancats, i la cara d'un color no gaire maco (no he tingut temps de fer fotos...). Li toco la cara i no respon, li moc el cap i no respon. Continuo desenterrant el cos, ja que encara te un braç i una cama bloquejats.
Li torno a moure una mica el cap, un parell de bufetades, Bernat la mare que et va parir, desperta’t !!!!! i m'adono que està com mig roncant, o sigui que respira ... de puta mare ...intento posar-lo de costat i no paro de parlar-li.
Al cap de poca estona en Bernat comença a reaccionar i finalment obre el ulls, intento aixecar-lo però encara té una cama dins la neu. Ell mateix intenta aixecar-se, quan ho aconsegueix tot s'ha acabat. L'agonia s'ha acabat.
Uns minuts més tard, i en Bernat era fiambre, una mica més de mala sort i a mi també m’enganxa la placa i els dos som fiambre.
Conclusions :
I- Si aneu a la muntanya a l'hivern, per poca neu que hi hagi: TOTHOM AMB ARVA, PALA i SONDA.
II- Que tothom sàpiga buscar amb una Arva, tan important com portar-la. Si no se sap buscar amb facilitat, quan arriba una situació real, amb la tensió del moment és molt més difícil.
III- Sang freda i actuar molt molt molt ràpid.
IV- Un cop s'ha desenterrat algú d'una allau hi ha dos possibilitats: si està conscient ja està. Si està inconscient s'ha de comprovar primer de tot si respira o no.
Si no respira se l'ha de reanimar, boca a boca, etc. Si respira no es pot fer res, s'ha de deixar que es reanimi tot sol. S'ha de posar a la persona sobre el costat, en posició de seguretat i esperar."
tornar |
