Juny 2008. L’hivern ha estat molt sec, i la temporada d’esquí de muntanya ha començat tard. En canvi a la primavera ha nevat amb abundància. Durant tot  el mes de maig i el començament de juny les nevades s’han anat succeïnt. Fins al punt que molts caps de setmana de primavera, el mal temps ha impedit fer l’activitat prevista malgrat la gran quantitat de neu acumulada a la muntanya. Sembla que, a diferència de les 2 darreres temporades en què la calor ens havia deixat prematurament sense neu, es podrà prolongar la temporada d’esquí de muntanya fins Sant Joan o potser més endavant i tot, “com abans”.

Per fi arriba l’esperat pont de Sant Joan. Serem 5, que ens hem de trobar al refugi d’Oredon dissabte 21 al vespre. Hi anem per separat: l’Àlex i la Neus surten tranquil·lament dissabte a mig matí. El Dani surt divendres al vespre, ja que no té pont i vol aprofitar els dos dies. L’Ursula i jo també som del parer d’aprofitar la jornada de dissabte, com el Dani, però no ens és possible sortir divendres, així que ens posem en marxa dissabte a les 6 del matí. L’objectiu és el Bataillance, un cim modest de 2600m, que trobem apropiat per l’ocasió ja que la seva ascensió és ràpìda des de la boca Nord del túnel de Bielsa, només són 800m de desnivell. De fet l’Úrsula ja l’ha fet altres vegades sortint de Barcelona el mateix dia. Trobem la neu quan ja hem fet a peu el 50% del desnivell. A la cota 2200 ens calcem els esquís, altitud habitual a les darreres sortides. Durant la nostra ascensió, observem que la zona ha estat escombrada per diverses allaus, algunes d’elles espectaculars. Però tot i haver sortit del cotxe a les 12, trobem la neu estable, transformada només superficialment. Completem l’ascensió del Bataillance sense problemes. Només a la darrera pala, una certa inestabilitat de la neu dificulta lleugerament la nostra marxa. Com que la temperatura és molt agradable i que no tenim pressa, ens quedem molta estona dalt del cim, i iniciem el desens poc abans de les 5 de la tarda. La neu no s’ha deteriorat gens des de la nostra pujada, i la baixada es fa ràpida i sense dificultats. Quan tornem al cotxe, proposo deixar preparada la roba d’abric ja que 15 dies abans havia passat molt fred al refugi d’Oredon. Però a mitjans d’aquella setmana la temperatura havia pujat de cop i considerablement, i no la necessitarem. A Oredon ens trobem amb la resta del grup. Durant el sopar decidim que l’endemà farem l’ascensió del Pic d’Estaragne, que completarem amb el Campbieil, i baixarem pel llac de Cap-de-Long. Tots hi estem d’acord. L’Àlex i la Neus han tingut l’ocasió de parlar amb gent de la zona que els han confirmat que les condicions són bones per fer aquest itinerari. El propi Dani ha anat avui al pic de Néouvielle, i no ha tingut cap problema, tot i que ha baixat amb precaució per evitar tirar neu sobre la gent que pujava darrere seu. I nosaltres hem trobat al Bataillance una neu força bona.

Diumenge 22 de juny. Al refugi d’Oredon, l’esmorzar se serveix a partir de les 6, així que esmorzem a les 6 i marxem després. Anem cap al pont de la Val d’Estaragne, i deixem un dels cotxes al llac de Cap-de-Long per trobar-lo quan acabem la nostra travessa. Comencem a caminar cap a ¼ de 8. No fa gens de fred, tot i estar a l’ombra. Fa un dia magnífic, veiem com el cim i bona part de la muntanya estan il·luminats pel sol. Per davant nostre avancen unes 10 persones, amb esquís o caminant. Al cap de 20 minuts arribem a la neu. Que estrany! No està dura com les altres vegades que he vingut a l’Estaragne. No calen les ganivetes. Ataquem les primeres pales, bastant dretes, i continuem amb el flanqueig per damunt de la barra rocosa situada al peu de la muntanya. Respiro tranquil·la. Amb aquesta neu no passaré amb por de caure com quan l’hi he trobat dura. Tinc una sensació de seguretat inusual  en aquesta muntanya. Continuem l’ascensió del Pic d’Estaragne per la seva pala sostinguda, on enllacem les voltes-maria. El grup es va estirant, en funció de les forces de cadascú. Dani, Àlex, Neus , Ursula i jo ens barregem amb un grup de Toulouse, format per esquiadors i caminadors.

En vermell, punt on ocorregué l'accident. L'allau tingué un recorregut d'uns 500 m de desnivell

Cap a ¼ d’onze, falta poc per arribar al cim, sembla que tot ens està somrient, quan de cop i volta comença a caure neu de dalt. Sóc a pocs metres darrere l’Ursula, la resta del grup està més amunt, no els veig a causa d’un ressalt rocós. La neu va caient en forma de cascada per les roques. Veig com l’Ursula s’ajup per protegir-se sota les roques, igual que un noi francès. Va caient cada cop més neu, que salta amb força per les roques fins converitr-se en un autèntic riu de neu humida que baixa a tota velocitat per la pala. Observo impotent com aquesta allau s’emporta el noi francès, i com aquest lluita per escapar-se’n. Perdo de vista l’Ursula, ja que entre nosaltres la neu que va caient forma una cortina. I la neu cau durant molta estona, no sabria dir quanta, potser un minut o dos, a mi se’m fa molt llarg. Finalment s’atura l’allau. Miro cap al darrer punt on he vist l’Ursula i no apareix. Sento una conversa entre dos companys del noi francès, un per damunt meu, i l’altre a sota. Han vist caure una altra persona que no coneixen i que anava amb esquís. L’Ursula, penso. I no veuen ni el seu company ni l’Ursula. 

Crido als companys que l’Ursula ha baixat amb l’allau, ells l’han vist començar a caure. A partir d’aquí tothom baixa. Jo em trec els esquís, i després d’algunes passes em penedeixo de no haver-me posat els grampons ja que sota la capa superficial tova, trobo neu dura. Però no vull aturar-me, vull saber què ha passat. El meu cap em diu que no hi ha res a fer, i el meu cor que “i si ha tingut sort i s’ha salvat?”. La gent que baixa esquiant fa caure importants paquets de neu que per sort no arriben a provocar una altra desgràcia. Baixo fins al peu de la barra rocosa on trobo els companys i el grup de Toulouse, i allà em confirmen la mala notícia, mai més tornaré a veure la meva amiga Ursula. El noi francès ha tingut més sort, ha aconseguir aturar-se just a temps. No han quedat colgats per l’allau, sinó que aquesta els ha arrossegat fins al precipici.

Aspecte del mantell el mateix dia de l'accident, al Neuvielle. Foto: Carles Canals.

Tot i disposar de tota la informació necessària: la forma de la muntanya, les característiques de la neu, les altes temperatures, la presència d’altres persones, no se’m va acudir pensar que a l’època en què fa setmanes que no s’emet cap butlletí de risc d’allaus pogués haver-hi un accident causat per una allau. De fet més que allau va ser una colada de neu mig fosa. Possiblement el factor humà també hagi intervingut: l’experiència d’altres vegades en què s’ha trobat neu amb un cert grau d’inestabilitat i “no ha passat mai res”, encara el dia abans per a alguns de nosaltres. La falsa sensació de seguretat que em va donar la presència de neu tova i no dura. El fet de trobar altres persones fent el mateix itinerari. Tot això va generar una sensació de confiança que en reallitat no estava justificada.