Condicions propícies per nevades intenses a les nostres muntanyes

Existeixen diversos mecanismes atmosfèrics per tal que es produeixin episodis de grans nevades. Algunes de les situacions que més neu aporten a la península Ibèrica es donen amb entrades de masses d’aire polar o àrtiques marítimes i masses polars continentals associades a un solc (reflectit en els mapes del temps a 500 hPa, és a dir, la pressió mitjana a 5500 m d’altura). Per tal que aquesta situació meteorològica arribi a donar nevades generals a tot el país necessitem que una massa d’aire faci un recorregut sobre l’Atlàntic Nord. Aquest fet provocarà que a més trajectòria marítima hi hagi més humitat transportada i més condensació (i precipitació) hi haurà. La massa polar acostuma a deixar nevades intenses al Cantàbric oriental, nord de l’Ibèrica, Sistema Central i Pirineus, especialment en el vessant nord, tot i que també s’acumulen gruixos importants al vessant meridional.
Quan l’entrada d’aire fred procedeix de l’interior del continent euroasiàtic anomenem a aquesta injecció com siberiana i està causada per la presència de dos centres d’acció. Les entrades d’aire siberià no donaran nevades intenses, en general, sino que destacaran per donar nevades en cotes inusualment baixes fins a cota 0 m. Aquesta situació sinòptica s’origina a partir d’un potent anticicló sobre les Illes Britàniques i, per altra banda, baixes pressions instal·lades sobre el golf de Gènova que afavoriran l’entrada de les masses d’aire continentals de l’interior de Sibèria. Aquesta situació fa baixar les temperatures a la península, registrant-se valors molt baixos, sobretot cap al NE. Les mínimes absolutes registrades, per exemple al Pirineu, corresponen a una d’aquestes situacions del NE. El 4 de febrer de 1956 els termòmetres van baixar gairebé fins els -40º a l’observatori del Pic du Midi de Bigorre (Pirineu francés, a 2800 m) o fins els -32º a l’Estany Gento (Vall Fosca), representant aquest valor el més baix registrat mai a la península Ibèrica. A més, amb aquestes situacions s’acostuma a formar una borrasca sobre la vertical de les Balears o cap al sud-est de la Mediterrània occidental, enviant fluxos humits que reactiven les nevades a la façana mediterrània, especialment a l’extrem més oriental de la Ibèrica, als cims més orientals del Pirineu català i francés, a les serralades pre-litorals i també a les litorals catalanes.
Sovint no fa falta que hi hagi una injecció d’aire siberià sobre les nostres latituds ja que amb una entrada d’aire polar marítim -menys fred però més humit- es poden veure nevades destacables a les muntanyes del nord de la península Ibèrica. Unes altres situacions que han arribat a donar molta neu estan associades a l’entrada d’una borrasca atlàntica lligada a una bossa d’aire fred polar. Si les perturbacions se situen sobre la vertical del sud-oest peninsular ens enviaran fluxos humits procedents del sud i ocasionaran precipitacions continuades i de llarga durada amb sistemes frontals ben organitzats. Amb aquesta situació la cota de neu remuntarà i sovint pujarà per sobre dels 2000 metres. Aquest fet serà provocat per l’entrada en superfície de masses d’aire càlides procedents de l’Atlàntic i del sud-est de la Mediterrània (de la mar d’Alboran, per exemple). En aquest cas veurem molta neu al Sistema Central, Sistema Bètic, Ibèrica i vessant sud del Pirineu).

 

Alguns exemples de grans nevades associades a entrades de grans perturbacions són l’episodi de 28 i 29 de gener de 2006, quan en poc menys de 48 h es va arribar a acumular més d’un metre de neu. En alguns observatoris situats al vessant sud del Pirineu d’Osca o de Lleida es van registrar els gruixos més importants de la darrera dècada. A Cerler es van acumular 110 cm, a Eriste 102 cm (la nevada més intensa des de 1994), a Portainé un total de 100 cm i 50 cm a Sort (va ser la nevada més intensa des de l’any 1984). Les causes d’aquestes intenses precipitacions van ser la presència d’una baixa freda centrada sobre el nord de la península. En aquest cas no hi va haver la entrada d’aire siberià sino una entrada d’aire marítim de la Mediterrània a la part davantera de la depressió que va originar nevades intenses, especialment al Pirineu Oriental. Aquesta situació meteorològica va canalitzar una forta entrada de vents del S durant 24 h, aproximadament. Aquest fluxe va contactar amb el vessant meridional del Pirineu i va provocar la reactivació de les precipitacions degut al reforçament de la component vertical del vent al contactar amb el relleu.
Si ens remuntem uns anys més enrera, trobem l’excepcional episodi observat entre el 20 i el 24 de gener de 1996, on es van arribar a acumular fins a 200 cm de neu en 24h a Port del Comte o 158 cm a Portainé. Després d’aquestes intenses precipitacions les allaus van escombrar molts vessants del Pirineu i pre-Pirineu i  van arribar fins i tot al fons de vall al Pirineu lleidatà, andorrà, al Pirineu d’Osca o al Pirineu de Girona.

Foto: Pere Oller