Iván Muñoz Bernabé
Bomber i guia caní de la Comarca de la Ribagorza – Huesca
Especialista en allaus
Avui dia, quan es parla del rescat en els accidents d’allau, es fa molt èmfasi en la tecnologia, en els nous avenços pel que fa als Detectors de Víctimes d’Allaus (DVA), que si analògics, que si digitals, d’una antena … de tres antenes, que si detecten simultàniament a diverses persones, de la versatilitat i idoneïtat del sistema RECCO, de nous protocols de recerca …
Cal destacar que aquesta tecnologia és la que salva vides, ja que és la que hauria d’estar sempre present en una activitat hivernal i són els propis companys de les persones sepultades, els que poden fer una localització precoç. El DVA s’ha de complementar amb l’ús de la sonda i de la pala, associat a una formació bàsica per conèixer a la perfecció el seu funcionament, així com realitzar una bona gestió del risc i presa de decisions.
Però hi ha una altra eina de localització complementària, el treball, en la majoria de les ocasions, és invisible i que és fonamental dins d’un equip de rescat organitzat. Aquesta eina és el gos detector de víctimes vives sepultades per una allau.
El gos de rescat en la disciplina de recerca i rescat: especialitat allaus
La història del rescat amb gossos d’allaus data de 1937. El primer rescat del qual es té constància documental va ser el rescat d’un nen sepultat, on un gos no ensinistrat, va marcar, per iniciativa pròpia, la posició del petit i va poder, d’aquesta manera ser localitzat i rescatat.
Dins el camp del gos de rescat hi ha dues variants ben diferenciades: els gossos de rastre i els gossos de venteig.
Un gos de rastre és aquell que treballa amb una olor de referència (un únic olor, del propi desaparegut), havent de discriminar la resta d’olors, aquests gossos són guiats mitjançant corretja i sempre porten la tòfona enganxada a terra per captar les molècules i partícules d’olor de la pròpia persona i el trencament del terreny que aquesta ha deixat al caminar. Les races predominants per a aquest treball són el gos, el beagel, o l’bloodhound, entre d’altres. A Espanya, hi ha poques unitats canines que utilitzin aquesta disciplina, ja que és exclusiva de grans àrees. És més comú, per la seva polivalència, el gos de venteig.
Gos, de raça bloodhound, rastrejant. Foto: Ernest Capdevila de la Unitat Canina de Rescat Bombers Generalitat Catalunya.
El gos de venteig, a diferència del gos de rastre, és un gos multidisciplinari, ja que pot especialitzar-se en diferents disciplines (estructures col·lapsades, allaus i grans àrees). A diferència del gos de rastre no treballa amb la tòfona enganxada a terra sinó amb el cap aixecat, per captar les partícules d’olor humà suspeses a l’aire les quals van dins el virtual con d’olor. Són capaços de buscar en una àmplia zona invertint molt poc temps. Tot gos detector, ja sigui d’estupefaents, d’explosius o de rescat amb disciplina en estructures col·lapsades i/o allaus, és un gos de venteig, així mateix els gossos de venteig també són utilitzats en grans àrees.
Hi ha races predeterminades amb unes capacitats òptimes per al treball en allaus, com pot ser el Pastor Alemany, el Pastor Belga Malinois, el Llaurador Retriever, Golden Retriever o, entre d’altres, el Border Collie.
El gos, dins de la seva vida útil de treball, té tres fases:
Una fase de socialització, que va des del segon mes fins als sis mesos de vida.
És la fase més important, ja que d’un bon ensinistrament social dependrà el seu comportament la resta de la seva vida. Aquesta fase consisteix en familiaritzar el gos amb altres gossos i persones, així com situacions diverses encaminades a la seva futura tasca, el rescat. Un gos d’allaus ha d’estar acostumat al soroll de l’helicòpter, motos de neu, sirenes, aglomeració de gent, etc. per poder tenir-lo controlat i no crear problemes. Un bon lloc per passar aquesta fase és una gran ciutat.
Una altra de formació, entre els sis mesos fins l’any i mig. És difícil explicar en unes línies el treball de formació d’un gos de rescat, però espero donar unes pinzelles a manera d’introducció.
En la fase de formació se li ensenya el gos a marcar, és a dir a bordar, per demanar la seva joguina. Un cop aconseguit això es comencen a fer petites recerques, sempre amb el figurant a la vista del gos, per motivar-li un cop el ca arribi a aquest, li bordarà per obtenir la seva joguina. Seguidament passen a ser recerques més llargues i amb diferents estímuls de motivació, trucades i/o fixació del gos mentre el figurant s’amaga, fins que finalment se li van retirant aquestes ajudes i poder aconseguir que el gos tingui iniciativa pròpia per sortir a cercar. Paral·lelament al treball enfocat a la recerca, hi ha el de l’obediència i control del gos. El gos de rescat ha de ser disciplinat i estar controlat en tot moment, per evitar situacions no desitjades. Després d’aquest treball es comença a orientar el gos a la disciplina que se li vol especialitzar.
I, finalment, una darrera fase operativa, que va des de l’any i mig fins als nou anys. En aquesta fase el gos ja està preparat per participar en intervencions reals i portarà un entrenament periòdic d’entre dos i tres pràctiques setmanals.
Totes aquestes dades són orientatives, segons la qualitat de l’exemplar, del treball realitzat, així com del temps invertit.
Qualitats i característiques d’un gos de rescat
El gos ha de reunir unes condicions físiques i una morfologia idònia per a aquest treball, gossos forts i àgils, i de mida mitjana. A part d’aquestes consideracions, l’animal ha de tenir innates unes qualitats, com són, inclinació per la caça (ganes de perseguir una presa), inclinació per la presa (ganes d’alliberar la seva ansietat de persecució amb la mossegada) i intensitat en la recerca (interès i perseverança en trobar una presa). Al mateix temps ha de tenir un caràcter social i equilibrat. En definitiva, motivació per un dels seus instints primaris, el joc.
Per això, durant el seu ensinistrament, s’utilitza una joguina, el “mossegador”, pel qual la majoria de gossos de treball tenen una motivació especial. Per entendre això últim posarem un exemple. Una de les proves avaluadores que es realitza a un gos jove per veure les seves qualitats i predisposició per la feina és la següent: el guia sosté un mossegador i intenta cridar i fixar l’atenció del gos; seguidament aquest llança la joguina a una zona d’herba espessa i el gos ha de tenir la suficient motivació com per sortir darrere de la presa (el mossegador), batre i esquarterar la zona d’herba fins a localitzar l’objecte. Finalment, el gos es veurà recompensat per aquest esforç, físic i psíquic, amb la captura de la joguina. Una altra de les qualitats, comú a totes les especialitats, que ha de posseir un gos de rescat, és el valor, característica fonamental perquè un gos s’exposi al perill sense pressió externa, per part del seu guia, i que es mantingui en aquesta situació, fins i tot si va en contra del seu instint conservador.
Mossegador fabricat en tela francesa, niló a l’exterior i farcit de cotó (esq.). Gos amb el seu mossegador (centre). Gos disputant el seu mossegador (dreta)
Recerca de l’olor humà
El sistema olfactori dels gossos està dissenyat per a la detecció de substàncies químiques presents en el seu entorn, en diferents concentracions, i que són transportades per l’atmosfera o dipositades en una superfície. El gos de rescat serà ensinistrat perquè busqui un conjunt de substàncies que el cos humà expel·leix, l’origen i propietats del qual és molt divers.
L’ésser humà té una olor característica de procedència diversa:
- Cèl·lules epitelials, amb una vida mitjana aproximadament de 36 hores, procedents de la pell, tracte respiratori i digestiu.
- Bacteris que actuen sobre les cèl·lules mortes originant productes com metà i àcids grassos volàtils, entre d’altres.
- Altres substàncies procedents de l’eliminació de suor i de l’activitat hormonal, com poden ser les feromones.
Altres aspectes a tenir en compte i que poden aportar variacions importants a l’olor són d’origen genètic, socioculturals, raça, edat, dieta o el tractament continuat de fàrmacs.
En el cas dels cadàvers, aquests desprenen gasos i líquids procedents de la descomposició del mateix, alliberant metà i sulfur d’hidrogen (olor a ous podrits). També, com a conseqüència de la descomposició de les proteïnes, apareixen la cadaverina i la putrescina donant-li una olor característica, veient retard d’aquest procés en les víctimes per allaus, a causa de la temperatura i exposició. S’ha donat el cas que un gos detector de víctimes vives, marqui a un cadàver enterrat per una allau. Aquest comportament podria ser correcte* ja que l’allau és una zona relativament asèptica, i en cas que el gos no trobi l’olor a viu, aquest per descart i/o estrès pugui arribar a bordar, encara que normalment no solen ser lladrucs francs, si no com de dubte i inseguretat, segons cada exemplar. Així mateix, a causa de l’estat de conservació del cadàver pel fred, s’alenteix l’estat de descomposició d’aquest i el gos pot marcar sense problemes sense diferenciar si està viu o mort, aquesta situació es pot prolongar en el temps de manera indeterminada, ja que va en funció de les condicions.
*En el cas que només hi hagués una víctima, però sempre ha de localitzar les vives.
Cal tenir en compte que durant una recerca real, pot haver olors residuals, ja siguin dels rescatadors, d’altres víctimes que ja han estat rescatades anteriorment, material de les víctimes o animals morts que l’allau a sorprès. Un gos operatiu, ha de discriminar aquestes olors, encara que a vegades els poden cridar l’atenció, no haurien de marcar-los com punts calents, a això se li denomina “marcatge en fals”. Si això passa pot ser per estrès o principalment per falta de formació. Cal tenir en compte que la neu és una de les superfícies on més perdura l’olor residual, augmentant la dificultat de la recerca per al gos.
En una intervenció real, si el gos no ha localitzat, ja sigui perquè no ha trobat o perquè no hi havia ningú. Sempre és recomanable i molt positiu realitzar un exercici de confirmació, per evitar la frustració. Un gos d’allaus, no només serveix per localitzar, si no també per discriminar i confirmar la inexistència de possibles víctimes.
El con d’olor i el seu desplaçament
El desplaçament de les partícules pot representar-se en forma de con tridimensional truncat. La seva longitud i la seva àrea dependran de les condicions meteorològiques del moment. Per exemple, un dia amb vent fort i ratxes el desplaçament de les partícules d’olor, o con d’olor, anirà més ràpid i serà molt més estret, amb la conseqüència de ser més difícil de captar per al gos.
A l’hora de gestionar una recerca és molt important establir una estratègia en funció de la condicions de treball ja que aquestes poden variar d’un moment a l’altre. Aquestes condicions les anomenem patrons de moviment del con d’olor i es refereixen a aspectes com:
- Efectes dels vents predominants a l’allau i canvis bruscos de temps
- Turbulències provocades per irregularitats del terreny
- % d’humitat relativa
- Tipus i quantitat del material desplaçat
- Altes o baixes pressions atmosfèriques. Altes pressions: comprimeixen verticalment el con d’olor i fan que aquest ascendeixi. Baixes pressions: faciliten el descens vertical del con d’olor
Per localitzar una persona, el gos ha de creuar el con d’olor d’aquesta, és a dir ha de fer olor de la víctima un cop talla la trajectòria, línia de detecció, de l’estela d’olor humà en funció de la direcció del vent.
La permeabilitat del con d’olor a través de la neu
Poden existir variacions en el tipus i quantitat d’olor en funció dels següents factors:
- Corrents i direcció de l’aire
- Estat de la víctima
- Permeabilitat de les superfícies
- Profunditat de la víctima
En funció del tipus de neu, la profunditat a la qual es troba el ferit i el temps d’enterrament la localització de la víctima pot ser més o menys dificultosa. No és el mateix una allau de neu pols (seca), que té poca densitat per tenir més aire al seu interior, i per tant més penetració del con d’olor, que una allau de fusió o de neu humida que té més densitat i major contingut d’aigua, el que fa que sigui més difícil que aquest con travessi el mantell nival.
Cal tenir en compte que en una jornada de treball, la neu es pot transformar fins a dues vegades, és a dir al mig dia pot passar de neu pols-dura a neu primavera o humida i, al vespre, amb la caiguda de la temperatura , a neu dura i fins i tot gel. Tots aquests canvis depenen de les condicions meteorològiques del moment, ja sigui per l’efecte del vent, la insolació o la pluja, fenòmens que fan que els cristalls de neu perdin la seva cohesió. Així mateix, si una persona roman massa temps soterrada, es forma una capa de gel sobre ella, a causa de la condensació, provocada per la seva expiració i la calor corporal, el que redueix lleugerament l’emanació d’olor.
Pel que fa a la profunditat, el con d’olor es pot veure més dissipat amb la profunditat. Normalment en els entrenaments aquest aspecte es treballa a diferents profunditats perquè el gos focalitzi molt millor el punt calent, és a dir, el lloc on es troba la víctima.
Una altra faceta en la qual es treballa és la discriminació d’olors, és a dir, amb menjar, combustible, rescatadors, altres substàncies, etc. El gos operatiu, ha de tenir clar quin és el seu olor de referència, l’humà; qualsevol altra olor no hauria de cridar-li l’atenció mentre treballa, ja que se’ls condiciona al fet que la joguina només ho aconsegueixen amb l’olor humana que emergeix de sota la neu.
A continuació veurem unes taules de la composició dels diferents olors a detectar en gossos de rescat, tant si la víctima és viva com si és morta.
Olor A i B: constitueixen l’olor a “humà”. Encara que “B” en un espai confinat, és molt difícil la seva difusió. El cos humà està a 37⁰C, de manera que l’evaporació està garantida i d’aquí la fàcil difusió d’aquesta olor.
Olor C: olor que el componen diferents productes que apliquem sobre la pell.
Olor D: present ocasionalment a la víctima o en l’àrea de recerca, pot estar present un dels seus components o la totalitat d’ells.
Olor E: és l’olor de fons, es pot definir com l’olor ambient, és a dir el que està present en tota la zona de recerca. Hem d’aconseguir que qualsevol olor que no sigui el “A”, sigui per al gos l’olor de fons.
Olor α (alfa): en morir la víctima, desapareix l’olor “A”, i aquesta comença una sèrie de processos que s’anomenen descomposició, emetent gasos i líquids altament volàtils i fàcilment detectables.
Olor B: formen part de les olors de fons que el gos ha de discriminar.
Olor C: possible presència en els cadàvers per la relaxació d’esfínters.
Olor D: és l’olor de fons, es pot definir com l’olor ambient, és a dir, el que està present en tota la zona de recerca.
En resum, un cadàver fa olor diferent des del primer moment, i la intensitat i capacitat de difusió de l’olor és més gran com més temps passa. Tot aquest procés, en les víctimes sepultades per allaus s’alenteix, per aquest motiu de vegades, en els primers minuts de produir-se el allau un gos pugui marca a un mort com un viu.
Gestió de la recerca
Amb una bona gestió de recerca, un gos de venteig pot trigar a localitzar una víctima sepultada per una allau d’uns 10.000 m² i una profunditat mitjana d’entre 1 i 2 metres, entre 4 i 8 minuts aproximadament, quan una línia de sondeig, formada per rescatadors experimentats, poden trigar hores*. En el cas de recerca tecnològica, ja sigui amb DVA o RECCO, dependrà de l’aparell i dels coneixements del maneig i ús dels mateixos per l’usuari, així com l’estrès del mateix.
La gestió de la recerca amb un gos de venteig és molt important ja que el guia caní ha d’introduir al gos a la zona de treball, amb el vent en contra perquè aquest pugui tallar dit con i localitzar la víctima en el menor temps possible. El treball més òptim i eficaç en allaus és el desplaçament del gos en forma de Z.
*Aquestes dades són orientatives i no concloents, ja que influeixen molts factors i està basat en diverses pràctiques. El temps òptim de recerca d’un gos operatiu és d’uns 25 minuts a alt rendiment, un cop passat aquest temps és recomanable retirar el gos i deixar-lo descansar. El temps de recuperació és aproximadament el doble del temps treballat.
La formació i el treball condicionat per localitzar una víctima
El que s’aconsegueix amb una formació perllongada en el temps és condicionar l’olor humà a aquest mossegador, és a dir que el gos sap que quan trobi aquesta olor rebrà la seva joguina. Seguidament també entén que aquesta olor emana de sota la superfície o l’element sepultant i està condicionat al fet que la víctima sempre està sota.
La manera que un gos de rescat en allaus té de marcar la localització d’una víctima, és mitjançant el marcatge actiu del rascat i el lladruc, per aquest ordre, ja que quan per dificultat orogràfica, esgotament o per estrès el gos no aconsegueixi arribar a la víctima rascant, aquest començarà a bordar.
Una vegada que el gos realitzi un marcatge en una situació real, el guia s’aproximarà i confirmarà, amb la seva sonda, l’existència d’una possible víctima, seguidament el guia premiarà el treball del gos amb el lliurament dissimulat del mossegador.
El gos d’allaus no només treballa a l’hivern, també en el període estival se segueix entrenant, tant en grans àrees per dotar d’autonomia i independència al gos que fa al guia caní, com en estructures col·lapsades per dotar-lo de mobilitat i desplaçament, ja que al Pirineu la majoria d’allaus són de placa i aquest escenari és molt similar.
Noves eines per a l’increment de la qualitat en la recerca: l’estructura inflable
Aquesta estructura serveix per realitzar coves a la neu ajudat per una ratrack (màquina trepitjaneus). L’estructura té unes dimensions de 350cmx80cm, consta de dues nanses per sortir del forat un cop ho hagi tapat la màquina i de vàlvula antiretorn, així mateix té una tapa de gran obertura per evacuar l’aire a l’hora de desinflar-lo. El temps per omplir-lo és de 6 minuts al 100% i s’infla amb un carregador elèctric portàtil de bateria de 12V. Això suposa un increment substancial en la qualitat del treball dels gossos com és la reducció d’olors residuals ja que hi ha molta menys manipulació, el treball de confinament, motivació i confiança, la possibilitat de treballar a diferents profunditats, discriminació d’olors i la pròpia seguretat del figurant.
Condicions a tenir en compte quan treballa el gos de rescat
És recomanable no romandre assegut a la zona de treball. Està terminantment prohibit jugar amb ells mentre fan la seva feina, és a dir, ignorància absoluta per part de la resta de rescatadors i personal que es trobi a la zona.
El guia caní de rescat
Per completar un bon binomi de rescat, la figura del guia caní ha de ser la d’un especialista en muntanya integrat en els grups de rescat professionals, és a dir, el binomi ha de ser autònom en el medi, ja que, en la majoria de situacions, no ha de dependre d’altres companys per realitzar les seves funcions. Per tant un guia caní ha de tenir un bon nivell d’esquí, adequada preparació física, coneixements de progressió hivernal, nivologia i meteorologia, així com formació i capacitació en tècniques de muntanya i recerca tecnològica amb DVA i RECCO. Així mateix, cal que el guia caní resideixi a prop de l’àmbit d’influència d’actuació, al marge de poder reduir considerablement les isòcrones mitjançant l’helitransport.
La seva formació
Per donar una resposta de qualitat, la formació professional del binomi, ha de ser reglada i impartida per l’Administració Pública o ens concertats. El certificat de professionalitat de “Instrucció canina en operacions de seguretat i protecció civil”, ve recollit i publicat en el Reial Decret 548/2014 de 27 de juny. Aquesta formació és la que empara legalment aquest binomi. A la comunitat autònoma d’Aragó les unitats canines de bombers estan regulades mitjançant reglament intern, així com pels punts g) ii) de l’art. 5 del Decret 158/2014 de la Llei 1/2013 de 7 de març.
En l’actualitat, la formació base més les seves especialitats s’imparteixen a l’Escola Nacional de Protecció Civil (ENPC) de la Direcció General de Protecció Civil i Emergències del Ministeri de l’Interior i només es pot accedir a aquests cursos sota la sol·licitud d’un servei oficial. La ENPC s’ha postulat com a centre nacional de referència en la formació de guies canins de rescat, oferint, al marge del curs base de capacitació, les especialitats en estructures col·lapsades, esllavissades del terreny i grans àrees, així com el curs de primers auxilis veterinaris .
Així mateix, la Universitat de Saragossa té ofert un títol propi anomenat Diploma d’Extensió Universitària en Guia Caní de Rescat en Allaus.
Mapa de gossos d’allaus al Pirineu
