El gebre es forma a la superfície de la neu per sublimació inversa. Això vol dir que el vapor d’aigua de l’aire en contacte amb la neu passa de gas a sòlid i cristal·litza. Per què el gebre es desenvolupi de forma eficient, cal que es reuneixin les següents condicions: fresca, cel serè, humitat relativa alta (òptim >70%) i vent en calma. Els cristalls de gebre s’acostumen a veure a simple vista, són tridimensionals, brillen amb el sol i, a l’esquiar-los, fan un soroll molt característic. Les formes més comunes són fulles o plomes verticals (1), cristalls estriats (2) o en forma d’agulles al voltant dels arbres. També hi ha el gebre de cavitat que es forma als forats, entre les roques i/o els arbustos.
Gebre de superfície en forma de fulles o plomes verticals (1), gebre de superfície observat amb la lupa de 10X sobre una malla d’1mm on es veuen les estries (2) i gebre de superfície en forma d’agulles al voltant dels arbres (3).
Si les condicions són bones, el gebre es pot formar ràpidament (ex. 2 dies, cristalls de 5-8 mm). A la vegada, aquests cristalls també poden ser destruïts molt de pressa per sublimació, pel sol, pel vent, per la pluja, pels pas de les allaus o bé per les nostres traces.
En el món de la neu i les allaus, el gebre de superfície és famós pel rol que juga en l’estabilitat del mantell quan queda enterrat. Una capa de gebre és definitivament una capa feble persistent perillosa amb certes peculiaritats. Per una banda, és molt sensible a la cisalla i això fa que es puguin produir allaus per sota dels 30 graus; per l’altra, se’l coneix per les seves llargues propagacions.
Per poder-nos anticipar al problema, cal esbrinar quina és la seva distribució abans que quedi enterrat. El primer pas és pensar en quins llocs es pot formar amb més facilitat i en quins llocs es pot preservar amb més facilitat. El segon pas és confirmar o desmentir el nostre supòsit a través de l’observació. Un cop aquesta capa queda enterrada, caldrà fer el seguiment de les propietats de la placa (cohesió de la neu que té per sobre) i de la reactivitat del gebre com a capa feble. El gebre, tot i ser força persistent (mesos), pot perdre reactivitat per diversos motius: 1) pot acostumar-se a la càrrega, 2) pot quedar massa lluny de la superfície i ser difícil d’activar i 3) pot arrodonir-se per gradient baix de temperatura i guanyar resistència enllaçant-se amb les capes adjacents. Com més gruixuda i continua sigui la capa, més probabilitats tindrà de persistir.
Al Pirineu, el gebre es forma habitualment a la muntanya durant períodes anticiclònics, sobretot durant les nits serenes quan el mantell es refreda per radiació però també durant el dia en les vessants més obagues. En aquest procés és important que la neu estigui més freda que l’aire que té en contacte. Per sort, no és gaire comú que aquest gebre quedi enterrat i provoqui allaus. El sol i el vent el destrueixen limitant molt la seva distribució.
El clima de les Columbia Mountains (Canadà) és especialment propens a la formació de gebre de superfície i aquí si que representa un problema de primer ordre. La clau de la seva preservació és que es forma ràpid i s’enterra ràpid. Se’ns dubte, el límit del bosc és la franja altitudinal més afectada. En aquesta banda, els arbres aporten humitat, la neu es refreda per radiació, ja que la cobertura de bosc és limitada, i està més protegida del vent que la franja alpina.
Ara mateix, en la majoria de regions de la British Columbia, hi ha unes 3 capes enterrades de gebre de superfície que donen lloc a dos problemes d’allaus diferents: persistent slab i deep persistent slab. Aquest segon el forma la combinació del gebre amb la capa de facetes basals. El butlletí d’allaus públic (Avalanche Canada) especifica que aquests dos problemes es troben a totes les orientacions i a la majoria de franges altitudinals amb una probabilitat d’activar-se força baixa (possible o unlikely). A l’InfoEx (la base de dades on les diferents operacions d’allaus canadenques comparteixen informació), cada dia es reporten allaus que han fallat per aquestes capes amb bones propagacions (mides 2 i 3). Últimament, la majoria de les allaus són desencadenades per explosius o bé per vehicles. Però algunes també han estat provocades per esquiadors en zones de mantell prim.
Amb aquesta situació vam anar la setmana passada a fer la Bonnington traverse, una travessa de 4-5 dies pel Bonnington range, a la regió de Kootenays. Aquesta és una zona de relleu més baix, de bosc, de cabanes i de carenes més amables. La nostra consigna era mantenir-nos per sota dels 30-35 graus en terreny obert, extremant la precaució al límit del bosc.
Bonnington range, dins de les Columbia Mountains, a uns 250 Km al sud de Revelstoke i prop de la frontera amb els Estats Units.
En aquesta travessa si que m’ha semblat que quan la neu és el problema la solució es troba en el terreny. El recorregut és lineal, d’uns 60 Km i enllaça 3-4 refugis lliures. A més, hi ha opcions d’esquiar terreny segur si les condicions són més complicades del que s’esperava i d’abandonar abans del quart dia, que és el més exposat.
Tot i moure’ns pel límit del bosc cada dia, no vam provocar cap whumpf. En els testos, identificàvem la capa més problemàtica (gebre de superfície enterrat el 3 de gener) a uns 60 cm de la superfície, que fallava amb càrregues fortes donant fractures sobtades planars (CT25SP, ECTP29).
Vam observar també algunes allaus naturals que semblaven prou recents. Tot i no veure rastres d’explosius, vam tenir el dubte de si podien haver estat desencadenades aritficialment, ja que en aquesta zona hi opera una companyia d’heliesquí.
Dues allaus de placa mida 2 que comparteixen exactament la mateixa orientació.
L’últim dia les carenes es feien més fines i l’exposició a terreny connectat augmentava. De bon matí vam decidir canviar els plans, al veure que el dia anterior un grup havia desencadenat dues plaques de vent des de la carena. La possibilitat d’un step down* a la capa de gebre a 60 cm no ens agradava. Així que vam esquiar tot el dia pel bosc al voltant del refugi i l’endemà ens vam escapar per una pista forestal que es va fer molt llarga.
Dues plaques de vent de mida 0.5 provocades per esquiadors des de la carena. La cicatriu era comuna i tenia una llargada d’uns 20 m.
*Un step down és quan la càrrega d’un primer allau activa una capa feble que es troba a més profunditat i, per tant, té la capacitat de generar un allau potencialment més gran. Aquesta és una possibilitat que s’ha de contemplar quan es té un mantell amb diverses capes febles actives.
Durant aquests dies vam veure que l’orientació i la navegació no és fàcil en un relleu arrodonit de bosc tupit i arbres alts. Se’ns feia difícil anticipar-nos a les clarianes, també conegudes com a surface hoar farms, i aquesta era una limitació que condicionava la nostra seguretat. Una bateria externa potent ens va permetre tirar de Gaia i de Fatmaps les 5 jornades que va durar l’activitat.
Sense subte, Nelson i la regió de Kootenays és una British Columbia alternativa que val molt la pena de visitar!
FOTOS I TEXT: Sara Orgué
