Text: ACNA difusió
Fotos: Iban González i Albert Piqué
Assistim tristos i desanimats al hivern més negre dels últims anys pel que fa a morts per allau. Que l’estadística dels últims anys hagi estat benèvola sembla que no ha respost a una millora en la conscienciació del perill i de la gestió del risc en general, sinó simplement a la sort. Aquest any, la realitat ens ha posat a lloc. Més enllà la fatalitat i la mala sort, creiem que hem arribat a un punt que mereix una reflexió en profunditat. Què està passant?
Són ja 9 víctimes mortals per allau al Pirineu aquesta temporada. Entre els afectats, una gran majoria dels accidentats ho han estat practicant l’esquí fora de pista en entorns mecanitzats i només els últims ho han estat practicant esquí de muntanya. I entre les víctimes hi ha de tot, però s’inclouen professionals, grups guiats i gent amb formació en seguretat en terrenys d’allau. No entrarem en cada cas particular, per desconeixement dels detalls i per respecte a les víctimes, dels seus familiars i amics. Però sí que volem trobar la causalitat i poder trobar respostes, no podem sinó mirar el factor humà com a responsable fonamental dels accidents.
El col·lectiu que practica esquí de muntanya, és habitualment més prudent i conservador en la presa de decisions. Portem anys observant com cada vegada hi ha una percepció més real del perill, els cursos de formació generalment estan plens de gent d’aquest col·lectiu, i ja ningú surt a la muntanya sense almenys, portar el material d’autorescat. Però observem que encara hi ha molta gent que confon terreny fàcil d’esquiar amb terreny segur pel que fa a allaus. Això pot arribar a ser habitual en gent amb bon nivell d’esquí, que es mou en terrenys coneguts on el feedback que ha rebut habitualment és el de “aquí no passa res”. I mes habitual encara segueix sent la falta de respecte cap a les normes bàsiques de circulació segura; quantes vegades veiem grups grans, esquiant a la vegada, passant uns per sobre dels altres …?
Des d’ACNA, volem fer una crida d’atenció a tot el col·lectiu que freqüenta l’alta muntanya hivernal; esquiadors de muntanya, alpinistes, riders, raqueteros … les allaus no són un joc! Nosaltres i ningú més que nosaltres som els responsables de la nostra seguretat. Som els que hem de prendre les decisions, els que escollim en què terrenys ens fiquem i amb quines condicions, els que vam triar com afrontem cada descens i per on, i els que hem d’avaluar les possibles conseqüències de les nostres decisions. Mirem-nos des de fora i reflexionem. Per què no podem gaudir de neu pols en terrenys simples i segurs? Per què necessitem terrenys grans, inclinats, amb conseqüències per a sentir-nos realitzats? Ens hem format, hem après a com fer millor les coses? Hem millorat la nostra actitud post formació quan ens trobem davant d’un terreny inclinat ple de neu pols? O seguim confiant la nostra vida i la del nostre entorn simplement a l’atzar? La inevitable evolució del material, juntament amb la nova filosofia per afrontar els reptes, són dues claus que expliquen molts dels titulars que ens arriben massa freqüentment. Aquests dos factors haurien d’anar de la mà d’una bona base en formació i conscienciació sobre el medi on s’exerceix l’activitat. Potser aquest últim punt sigui el que determini l’accidentalitat a la qual tristament ens estem acostumant? Som els i les professionals de la neu els responsables de donar exemple, conscienciar i transmetre els coneixements sobre el medi?
A l’ACNA no tenim les respostes, creiem que som tots i totes i cada un de nosaltres els que hem de contestar aquestes preguntes en la intimitat dels nostres pensaments. I actuar en conseqüència.