Un dels moments importants de cada temporada és la transició a primavera. A l’hivern els dies són curts, el sol es manté baix i normalment fa més fred. A la primavera, els dies s’allarguen, el sol va més alt i la temperatura de l’aire acostuma a ser més càlida. Aquests canvis tenen un impacte important sobre el mantell de neu i també sobre les nostres activitats a la muntanya. Estem quasi al final del nostre viatge al Canadà i, seguint el canvi d’estació, hem iniciat les travesses de primavera amb un clàssic: la Wapta.
La Wapta traverse és un itinerari per terreny glaciar que transcórrer pels Parcs Nacionals de Banff i Yoho, a la divisòria entre Alberta i la Britisch Columbia, a les Rocky Mountains. Són 47 Km, 1860m de pujada i 2130m de baixada que s’acostumen a fraccionar en 4 o 5 dies, fent nit als refugis de la zona. Nosaltres vam decidir acampar per no dependre de les reserves i poder ajustar les dates de la travessa als dies de bon temps. La bona visibilitat és or quan el terreny és pla, ampli i ple d’esquerdes.
Llargues i solitàries diagonals prop del refugi Scott Duncan. El paisatge és un dels grans atractius de l’activitat.
A les travesses, a diferència d’un dia normal d’esquí, estàs més limitat pel què fa a l’elecció del terreny. El fet de sortir d’un punt i arribar (idealment) a un altre fa que hagis de passar per zones molt planes o esquiar vessants que no escolliries pensant en la qualitat de la neu. Aquí la gent fa la broma que de travessa, s’esquia poc (we are not skiing, we are traversing!).
Durant aquests dos dies a la Wapta vam observar que la neu de principis d’abril en períodes anticiclònics només es manté seca en superfície a les orientacions NW, N i NE (polar aspects) i en les glaceres planes. Així que se’ns van fer pans terribles a les pells pel canvi de neu freda a neu humida, vam esquiar crostes portants i no portants, i fam fer alguns girs de neu pols. També vam viure amb intensitat (per dir-ho d’alguna manera) l’amplitud tèrmica d’aquests dies de primavera. Mentre que durant el dia la temperatura de l’aire es mantenia lleugerament per sota dels 0ºC, a la nit es desplomava fins a -20ºC. Però el record que m’ha quedat és de primavera, l’estació de l’any en que el sol i la temperatura de l’aire condicionen la qualitat de la neu i el perill d’allaus.
És important recordar que quan tenim un mantell humit (o una part del mantell humit) els processos interns són molt diferents que en un mantell de neu seca. La neu humida es manté als zero graus i les molècules d’aigua es troben en els 3 estats de la matèria (vapor d’aigua, aigua líquida i gel). Si el contingut d’aigua líquida és limitat (humitat 2*), l’aigua aporta cohesió als cristalls per capil·laritat. Si el contingut d’aigua líquida és abundant (humitat 3** o superior), l’aigua fon els enllaços entre cristalls i debilita el mantell. Aquestes debilitats es poden traduir en allaus de sortida puntual, quan la pèrdua de cohesió és superficial, o en allaus de sortida lineal, quan l’aigua líquida arriba a capes febles enterrades o bé s’acumula al trobar nivells impermeables.
*Humitat 2: a l’agafar la neu amb la mà es fa bola fàcilment però no queden gotes d’aigua líquida al guant. **Humitat 3: a l’agafar la neu amb la mà es fa bola fàcilment i queden gotes d’aigua líquida al guant.
Com sempre, l’anticipació a la muntanya és la nostra millor eina de gestió. A continuació, he recopilat alguns dels conceptes i patrons que em serveixen per pensar on i quan la neu començarà a humitejar-se, i on i quan la neu serà prou humida per resultar un problema de seguretat per allau.
La temperatura. Portar sempre un termòmetre és interessant. L’aire i la neu estan contínuament intercanviant energia. Temperatures positives de l’aire poden escalfar la superfície de la neu fins als zero graus i, per tant, humitejar-la. Quan l’aire és humit, aquest efecte es potencia. Temperatures negatives de l’aire poden retardar l’efecte de la radiació solar sobre la neu. En ambients una mica extrems, el termòmetre també ens pot servir per decidir gastar o no gastar la bateria dels mitjons elèctrics i evitar congelacions.
El regel nocturn. Un bon regel retardarà l’efecte del sol i la temperatura sobre la neu. Esperarem un bon regel si la nit és serena. En cas d’haver-hi núvols, el mantell perdrà certa energia però el regel serà més dèbil. Un cop la crosta superficial s’hagi desfet, la inestabilitat per neu humida pot augmentar ràpidament. Entre d’altres factors, hi ha l’albedo: la presència d’aigua líquida fa que el mantell absorbeixi més energia que si la neu en superfície es mantingués seca.
El vent. El vent potencia l’intercanvi de calor entre l’aire i el mantell. Un vent càlid significa fusió i una brisa fresca pot contrarestar l’efecte de la radiació solar.
La pluja. Quan plou de forma abundant, la situació pot ser molt delicada i requereix allunyar-se del terreny d’allaus. Aquest és un dels moments en que quedar-se en terreny simple (ATES) pot no ser suficient!
El què ens pugui caure de d’alt (overhead hazard). Pot ser la caiguda de seracs en una zona de glaceres, la caiguda de cornises o el desencadenament d’allaus naturals per sobre d’on et trobes. En aquest sentit, és important adonar-se que en una zona muntanyosa el sol efecta abans les cotes altes que les cotes baixes. Pel què fa a les cornises, encara que estiguem en una vessant nord, si la cornisa penja cap a nosaltres, vol dir que la seva arrel està sota l’efecte del sol, escalfant-se i debilitant-se.
La combinació de seracs, cornises i esquerdes obliguen a valorar quin és el traçat més segur durant petits trams de la Wapta traverse. Alguns grups s’apropaven més als seracs per allunyar-se de les esquerdes i alguns grups decidien fer el contrari. Encordar o no encordar també és una decisió a prendre. Nosaltres vam passar sense corda després de sondejar i veure que hi havia 2,5 m de neu sobre el gel.
El terreny. La varietat d’orientacions i pendents que presenta el terreny ens permet jugar amb el sol. Els dies llargs de primavera fan que, principalment, les vessants E, S i W estiguin afectades pel sol. L’angle d’incidència dels seus rajos sobre el mantell determina la quantitat d’energia que arriba per unitat de superfície. Aquest angle serà major en les vessants solanes dretes i, per tant, aquestes seran les primeres a transformar. En canvi, en les vessants obagues, com més dret sigui el terreny, més baix serà l’angle d’incidència. Per altra banda, les roques i els arbres són punts calents que tenen també un efecte sobre la neu que els envolta.
Esquerra: L’angle d’incidència dels rajos del sol sobre el mantell determina la quantitat d’energia que arriba per unitat de superfície. Aquest angle ve condicionat per l’alçada del sol a l’horitzó i el pendent del terreny. Dreta: vessants solans vs vessants obacs a l’hivern i a la primavera. Els angles corresponen a la latitud dels Pirineus. Autor: Pere Oller.
La latitud i l’època de l’any. Aquestes dues variables determinen les hores de sol i l’alçada del sol a l’horitzó. Canadà és un país enorme i les diferències latitudinals són molt importants. Al Yukon, als Northwest Territories i a Nunavut, les províncies de Canadà situades més al nord, és on la transició a la primavera és més sobtada. Això és degut a que els dies d’hivern al nord són molt curts però amb l’arribada de la primavera, les hores de llum augmenten més ràpidament que en localitats més meridionals. Podeu consultar AQUÍ com varia la llargada del dia i l’alçada del sol sobre l’horitzó arreu del món. Jo m’hi he passat una estona llarga😉.
Quatre estacions de l’any, cinc problemes europeus d’allaus, cinc graus a l’escala de perill, tres classes de terreny ATES, cinc mides d’allaus segons el seu potencial destructiu, placa humida, placa seca, etc… són tot variables categoritzades de forma discreta. Esquematitzar i classificar per desglossar, entendre i comunicar. Però la realitat és que els canvis en la neu s’esdevenen d’una forma continua, on les línies són franges, i és en aquestes transicions on la complexitat és més elevada. Al mes d’Abril alguns dies són hivern, alguns dies són primavera i alguns dies són hivern i primavera en funció de l’altitud, el pendent i l’orientació dels vessant. Certament, estem en una època de canvis.
TEXT: Sara Orgué; FOTOS: Sara Orgué i Boi Sagarra.
