Les crostes són capes de neu de duresa i de gruix variable que es formen a la superfície del mantell o prop de la superfície per la presència d’aigua líquida i posterior regel. Les causes poden ser diverses: temperatures positives de l’aire, pluja, boira, l’efecte de la radiació solar o a una combinació d’aquests mateixos factors. El regel posterior és degut a la baixada de la temperatura de l’aire, al refredament del mantell per radiació o pel contacte amb una nova nevada més freda. La presència d’aquestes crostes influeix en la qualitat de l’esquí però també té un efecte important pel què fa a les allaus.
Per una banda, les crostes, si són prou dures i prou gruixudes, poden aguantar el pas d’un esquiador i, per tant, aïllar-nos de capes dèbils més profundes. En aquest cas, el seu efecte pont, tant si estan a la superfície com a l’interior del mantell, contribueix a reduir la probabilitat de desencadenar una allau de placa.
Per altra banda, les crostes a l’interior del mantell poden contribuir a la inestabilitat:
- Les crostes són relativament impermeables al transport de vapor i són més bones conductores de la calor que la resta de capes del mantell. Això altera el gradient de temperatura i el gradient de pressió de vapor en el gruix de la crosta i voltants. Aquestes condicions poden portar al desenvolupament de facetes (veure imatge de portada).
- Les crostes poden ser també superfície de lliscament d’allaus de sortida puntual i de sortida lineal, si la neu que tenen per sobre no s’hi enllaça bé. Com més llisa és la crosta, més es potencia aquest efecte. En el cas de les plaques, la regularitat i la continuïtat de les crostes just per sota de la capa dèbil, n’afavoreix una bona propagació.
- Les crostes i la seva naturalesa impermeable poden concentrar l’aigua líquida que s’infiltra pel mantell en episodis de fusió intensa i potenciar les allaus de neu humida (Figura 2: primer cas).
Figura 2: Dues reaccions del mantell a la infiltració d’aigua líquida.
I finalment, les crostes poden trobar-se a l’interior del mantell i no jugar cap paper important en la seva estabilitat.
Com que els resultats poden ser tant diferents, aquí al Canadà tothom està molt interessat en fer el seguiment a les crostes. Quan una crosta en concret queda enterrada per la següent nevada, li donen un nom i l’afegeixen a la llista de capes dèbils persistents a l’InfoEx. El combo crosta + facetes ha protagonitzat cicles d’allaus molt destructius a Nord Amèrica i, per això, les crostes generen desconfiança.
Per fer el seguiment a una crosta primer n’hem de determinar la seva distribució. Si la crosta és de temperatura, la trobarem més freqüentment a cotes baixes. Si la crosta és de pluja, la trobarem a totes les orientacions per sota de la cota de neu. Si la crosta és de radiació, la trobarem només a les orientacions afectades pel sol. L’època de l’any, el pendent i el terreny adjacent hi jugaran un paper important. Podem fixar-nos també en la seva rugositat, la seva duresa i si és contínua o variable en gruix.
Un cop queda enterrada s’ha de treure la pala i recórrer als perfils. L’eina principal per monitoritzar si la crosta està generant o no facetes al seu voltant seran els testos. A vegades, ni el termòmetre ni la lupa no tenen prou resolució per descriure el què passa dins i prop de les crostes. Trobareu un resum dels principals testos d’estabilitat AQUÍ. Important: fixeu-vos que cada fragment del vídeo correspon a un test diferent.
Aquest últim mes hem estat fent Deep Tap Tests (DT) a una crosta de pluja enterrada el 25 de gener que es trobava a uns 120-140 cm de la superfície. Aquest test serveix per testar inestabilitats profundes i, sobretot, ens dona informació del caràcter de la fractura. A continuació, un dels perfils del passat mes de febrer.
Figura 3: Perfil i testos fets a Skeena Cat Skiing en un vessant NE a 1490 m en un sotavent prop de la carena.
Aquest perfil fet dels primers 150 cm de neu (HS: 245 cm) reflectia una estructura piramidal de dureses. Els testos de compressió fallaven amb càrregues moderades i fortes per diferents plans dins dels primers 50 cm. Aquestes fractures mostraven poca capacitat de propagació (caràcter de la fractura: resistent planar). D’aquests resultats vam concloure que, per desencadenar una allau de placa per aquests nivells, calia que el terreny fos molt favorable (sotavent, dret, convex i sense suport). Amb l’objectiu de comprovar si la crosta del 25 de gener estava generant facetes, vam realitzar-li un Deep Tap Test (DT), però no es va produir cap fractura. Tot i així, és interessant veure en el perfil de temperatures com la presència d’aquesta capa provoca una discontinuïtat en la gràfica. També vam veure sondejant que la base del mantell era molt dèbil.
Recentment, he descobert un podcast d’allaus que es diu The avalanche hour on entrevisten a gent del món de la neu i les allaus, principalment de Nord Amèrica. En una entrevista al Bruce Jamieson parlaven de com fer els testos amb presència de crostes. Per una banda, deia que només aïllarem la crosta en els testos si creiem que no aguantaria el nostre pes a l’esquiar. També podem decidir aïllar la crosta buscant veure què passaria si tenim la mala sort de trobar un lloc on aquesta crosta és més feble o en el cas que la sobrecàrrega sigui molt forta com la caiguda d’una cornisa gegant. Per altra banda, deia que quan estem investigant una crosta amb facetes per sobre i per sota, cal aïllar primer la crosta per testar les facetes que estan per sota i, després, cal repetir el test sense aïllar la crosta per testar les facetes de sobre.
Com que encara es desconeixen parcialment els detalls d’aquests processos incentivats per la presència de crostes, els científics segueixen experimentant al laboratori. Contrastant diverses fonts, aquestes són les dues situacions més típiques que poden portar a la formació del combo temut.
- Una capa de neu humida és enterrada per neu nova més freda. Podria ser la situació del pas d’un front càlid seguit d’un front fred. Es forma la crosta pel refredament de la neu humida en contacte amb la neu freda i es desenvolupen facetes a sobre per gradient de temperatura elevat.
- Una crosta prop de la superfície durant dies freds i serens pot presentar un gradient de temperatura molt alt i promoure la formació de facetes al voltant. Sembla que l’estancament del vapor d’aigua degut a la impermeabilitat de la crosta, també contribueix a la formació de les facetes a sota.
Amb l’arribada de la primavera al Canadà, el contingut d’aigua líquida a l’interior del mantell augmentarà i això pot fer reactivar les capes dèbils persistents. Les facetes, els gobelets i el gebre de superfície enterrat són cristalls que quan s’humitegen es tornen encara més febles. Això pot fer que no puguin suportar la mateixa càrrega i que cedeixin produint allaus de placa. És el què mostra el segon exemple de la figura 2 i la figura 4.
Figura 4: Amb l’arribada de l’aigua líquida a les capes febles persistents, aquestes perden resistència.
Com ja he comentat abans, la presència de crostes just per sota d’aquests nivells persistent pot concentrar la quantitat d’aigua, per una banda, i afavorir llargues propagacions, per l’altra. La manera com s’infiltri l’aigua en el mantell (de sobte o més gradual) serà un dels factors determinants.
TEXT: Sara Orgué
IMATGES: adaptades per Pau Gómez del llibre Staying alive in avalanche terrain de Bruce Tremper.
BIBLIOGRAFIA:
- The Avalanche Handbook. David McClung and Peter Schaerer. 3rd edition. 2006.
- Staying alive in avalanche terrain. Bruce Tremper. 2nd edition. 2018.
- Formation of refrozen snowpack layers and their role in slab avalanche release. Bruce Jamieson. 2006.
- The Avalanche Review. Volumne 30.3
