Al llarg d’aquesta temporada, anirem publicant articles al blog dedicats a la neu i a les allaus. Hi trobareu conceptes que expliquem als cursos de formació acompanyats de fotografies. En cap cas, l’objectiu d’aquestes entrades és fer una actualització de les condicions vigents a la muntanya pel que fa a la qualitat de la neu i al perill d’allaus. Qualsevol coincidència serà casualitat.
El vent és ben conegut al Pirineu per ser un dels factors responsables de la distribució irregular de la neu a les muntanyes. Durant els episodis de nevades amb vent o de vent (sense precipitació) veurem directament com la neu és transportada. Si sortim a la muntanya després de la tempesta, observarem zones erosionades i zones d’acumulació en funció de la direcció i la velocitat del vent, de l’altitud i de les diferents orientacions del terreny.
Dels problemes típics d’allaus que apareixen en els butlletins de perill, n’hi ha un reservat especialment al vent: les plaques de vent. Aquesta situació ens explica que les acumulacions inestables es troben, principalment, a sotavent i que poden donar lloc a allaus de sortida lineal tant de forma natural com accidental. Això és degut al fet que el vent afegeix càrrega als vessants a sotavent i pot (no sempre) donar estructura de placa inestable a aquestes acumulacions.
Sabem que la superfície de la neu i també el perill d’allaus associat al vent pot canviar significativament al llarg d’una sortida hivernal, però… de què depèn que es mogui més o menys neu i que aquesta neu formi acumulacions als sotavents? Doncs, com és habitual a la muntanya, depèn de diverses variables:
- Del vent: si està precipitant o bé tenim neu de baixa cohesió en superfície, a partir dels 15 km/h ja hi comença a haver transport. Tot i això, l’interval de velocitat més eficient és de 25 a 70 km/h. A velocitats superiors i, sobretot, si l’aire és sec, molta neu se sublima i la que no se sublima queda molt dispersa i no s’acumula als sotavents. També hi juga un paper important la constància i les hores que el vent està actiu. A la vegada, variacions en la velocitat i en la direcció del vent, poden generar acumulacions inestables, creant nivells interns de baixa cohesió (neu menys treballada pel vent i, per tant, de cristall més gran) que després seran tapats per capes de gra més petit i cohesionat, fruit de períodes de vent més intens.
- De la neu: la neu més fàcil de ser transportada és la neu pols. Per contra, com més cohesionada o pesada és la neu en superfície, més resistència presenta a moure’s. Així i tot, el vent arriba a bufar tan fort al vessant sud dels Pirineus que, a vegades, ha aconseguit arrencar crostes i fer-les volar a trossos. També és important fixar-se en la quantitat de neu disponible pel transport. Si en obrir traça ens enfonsem uns 30 cm en neu seca, vol dir que tenim matèria primera en abundància per formar plaques extenses amb l’arribada del vent.
- De l’aire: la formació d’acumulacions és més eficient si la humitat relativa de l’aire és elevada. La neu mobilitzada no pot sublimar-se (canvi d’estat de la molècula d’aigua de sòlid a gas), ja que l’aire està saturat o proper a la saturació. Per tant, tota la neu moguda, acabarà dipositant-se en un altre lloc.
- Del terreny: les formes del relleu també juguen un paper important tant en l’erosió com en la sedimentació de la neu. Quan el vent s’accelera, augmenta la capacitat de transportar, i quan disminueix, la perd. Així que quedaran erosionats els sobrevents i acumulats els sotavents. El relleu aporta complexitat i estableix un sistema de sobrevents i sotavents a petita escala que no sempre coincideix amb l’activitat del vent dominant. Resumint, si bufa de NW no és tan senzill com esperar les acumulacions a SE, sinó que les podrem trobar quasi a la majoria de les orientacions. Aquest és un exemple que il·lustra que no sempre les condicions locals estaran recollides en el butlletí de perill d’allaus regional i això no vol dir que el butlletí sigui erroni.
(1) Zones d’acumulació protegides del vent sota colls i carenes. (2) També per càrrega creuada en lloms i línies d’arbres.
La combinació de tots aquests factors fa que el transport i la posterior sedimentació de la neu mobilitzada siguin més o menys efectius. En general, es diu que un vent moderat té la capacitat d’acumular de 3 a 5 vegades més que una precipitació sense vent i fins a 10 vegades en condicions molt favorables.
Important!
Si les acumulacions pel vent són recents, cal evitar-les. Per això, primer cal reconèixer d’on ha bufat el vent i localitzar els sotavents. En aquest sentit, les formes en superfície com ombres, dunes, sastruguis, cornises, zones erosionades, etc. ens ajudaran a reconèixer el patró de transport. Un cop definits els sotavents, caldrà acotar-los: extensió i límits de les acumulacions, i estimar-ne el gruix. Així podrem valorar les seves conseqüències potencials. I recordem, les acumulacions seran més inestables com més recents!
TEXT: Sara Orgué
