La setmana passada vaig anar d’oient a un curs avançat d’allaus al Glacier National Park, entre Revelstoke i Golden, a la mítica zona de Rogers Pass. Aquest és un curs que ofereix de forma particular una companyia de guies per donar continuïtat als alumnes que han realitzat els cursos per a muntanyencs certificats per Avalanche Canada. Tres dies de sortides precedits sempre per 1-2 hores de trobada online per preparar l’activitat de l’endemà.
Pel què fa a la planificació, aquesta zona disposa d’un butlletí de perill d’allaus específic, d’una xarxa d’estacions meteorològiques i d’una xarxa d’observadors voluntaris (MIN report) que publiquen condicions, allaus i incidents/accidents després de fer activitat (Avalanche Canada). També hi ha una llista d’itineraris classificats segons la seva exposició a les allaus, sent la majoria de tipus complex degut a l’arribada d’allaus naturals de forma anual al fons de les valls (Parks Canada). En aquest cas la classificació no és zonal, com la que tenim al Pirineu, sinó que s’adjudica una classe de terreny a cada itinerari).
En les sortides els alumnes conduïen l’activitat i, primer de forma més dirigida però finalment de forma quasi autònoma, valoraven els indicis d’inestabilitat, la severitat del terreny, les estratègies de mitigació del risc i l’estat del grup en cada punt crític identificat en la fase de planificació. En definitiva, l’objectiu del curs era aplicar el sistema amb la supervisió d’un professional. Les condicions van ser generoses: nevades, vent i capes febles persistents. Vam veure allaus naturals en directe i vam desencadenar-ne a distància. L’exercici constant era principalment d’observació i una vegada detectàvem un indici d’inestabilitat n’estimàvem la probabilitat i les conseqüències en llocs semblants del nostre itinerari. Això ens va portar a modificar el traçat, sobretot per no està exposats a la possible activitat natural que ens pogués arribar de més amunt, i a deixar distància de seguretat entre els membres del grup en alguns trams concrets. El butlletí marcava un 3 (alpine) – 2 (treeline) -1 (below treeline) per problemes de neu recent (storm slab i dry loose) i capes febles persistents (gebre enterrat i facetes).
L’últim dia a Connaught creek va ser potser el millor o, al menys, el que em va fer pensar més.
Al fons de vall de Connaught creek hi arriben anualment allaus de mida 2, 3 i 4, interceptant la traça habitual. Sota el núvol i a la dreta del pic piramidal (8812), Bruins Pass. La nostra idea era arribar-hi seguint el llom que queda entra el sol i l’ombra.
Després del briefing d’inici d’activitat, vam començar a foquejar pel fons de vall seguint el Balu Pass trail i ens vam desviar cap a l’Hospital Knob pujant per la traça habitual d’Ursus (veure imatge a sota). Després, la travessia ens va dur a tenir el Bruins Ridge davant i a debatre en profunditat el següent pas. Estàvem davant del primer punt crític de l’itinerari (punt verd).
Font: https://www.geobackcountry.com/
Per accedir al Bruins Ridge has de fer un flanqueig per un vessant a 35-45º, prou gran, convex i amb una trampa de terreny a sota. La trampa consisteix en un embut que dona pas a l’inici d’una canal estreta amb arbres. Aquell dia, la mateixa pala era un sotavent de l’última nevada i compartia distribució amb el problema de capes febles persistents. A l’arribar davant de la forma de terreny que ens preocupava, vam sentir tots un whumpf dels que no fan gràcia. La nostra sobrecàrrega havia activat segurament el gebre enterrat a 60 cm.
El grup estava format per 5 persones. La instructora del curs (ski guide), un noi de 22 anys que venia de pràctiques perquè volia començar aviat la carrera de guia, un alumne que estava fort, un alumne que havia tingut experiències negatives a la muntanya i que estava cansat físicament, i jo que anava d’oient. Parats davant el flanqueig, nevava fort, començava a bufar el vent i s’intuïa una traça vella. Els dos alumnes havien de decidir què fèiem i raonar-ho.
L’alumne cansat va dir que per ell no valia la pena seguir. Estava cansat, la visibilitat empitjorava i el whumpf que havíem sentit era un recordatori de la reactivitat del mantell. En cas d’allau, la trampa de terreny que teníem a sota actuaria de forma eficient. L’alumne que estava fort estava més animat. Deia que volia aprofitar el curs i experimentar. Es va oferir a passar primer i va suggerir separar-nos per tal de disminuir la probabilitat de desencadenament i reduir l’exposició del grup. El noi de pràctiques va afegir que per ell el whumpf era una yellow flag (bandera groga), que ho interpretava com una senyal d’alerta però no suficient per recular. Per sort, ningú em va preguntar què pensava jo. Jo vaig afegir que veient la distribució de la neu en superfície i havent sentit el whumpf em semblava més un problema de capes febles persistents que de neu recent. Finalment, la instructora va defensar l’opció de seguir endavant. Compartia la idea de la yellow flag ja que havíem activat el whumpf quan el grup estava junt i en un lloc pla, on les capes acostumen a tenir més continuïtat. Tot seguit, va puntualitzar molt detalladament l’estratègia. Passaria l’alumne fort davant sondejant amb el pal i comprovant que l’estructura del mantell fos piramidal. Si detectava algun nivell clarament més feble enterrat, donaria la volta. Es va definir molt bé on es reuniria el grup un cop fet el flanqueig: passada la convexitat i totalment fora de la llentia d’acumulació. Si l’alumne fort arribava sense incidents a l’illa de seguretat, la resta procediríem a fer el mateix separats un 60 m (màxim de 2 persones exposades a l’allau potencial durant uns 30 segons). L’alumne cansat va dir que li semblava bé i que segurament era ell que era massa poruc. Vam passar.
El dia va seguir endavant i ja no hi va haver situacions a resoldre de la mateixa complexitat. Powder canadenc del bo! A la tornada vam fer servir les mateixes illes de seguretat per creuar, exposant només una persona a l’allau potencial. Al esquiar cap avall el nostre temps d’exposició va ser menor i el fet de lliscar ens va fer menys vulnerables.
Un cop a l’aparcament vam fer una posada en comú del dia i del curs en general. L’alumne que estava fort va dir que havia integrat el sistema d’observar, valorar i actuar en conseqüència, i que estava molt satisfet. L’alumne que estava cansat estava content del curs però estava descontent amb ell mateix. Sóc massa conservador? va preguntar. I jo vaig somriure al veure que m’estava fent exactament al mateix temps la mateixa pregunta. Sóc massa conservadora? Hi he pensat una mica i aquestes són les meves reflexions.
Hi ha diversos motius que et poden portar al conservadorisme. Per una banda, hi ha els motius que no estan relacionats directament amb l’anàlisi del perill: cansament, males experiències prèvies, estat d’ànim influenciat pel mal temps o perquè fa estona que no menges ni beus, pressió, etc. Per altra banda, hi ha els motius que estan relacionats directament amb l’anàlisi del perill: probabilitat i conseqüències de l’allau potencial i les seves incerteses respectives. El noi que estava cansat se sentia sobrepassat una mica per tot i era totalment legítim. En el meu cas, jo vaig valorar la situació de la següent manera: terreny propici per desencadenar un allau accidental mida 2 amb trampa d’enterrament i traumatismes a sota; i una capa feble persistent prop de la superfície que es mostrava reactiva als testos amb càrregues moderades/fortes amb capacitat de propagar. Jo vaig decidir passar com a decisió personal però si hagués estat la responsable del grup no ho hagués fet. La incertesa en la probabilitat de desencadenament i la certesa en el terreny feien que la situació no m’agradés especialment. Fins i tot, aplicant les mesures de reducció del risc, vaig valorar que el risc residual era massa alt per fer-me responsable dels altres. En canvi, la instructora va decidir passar perquè va acceptar el risc i la responsabilitat del grup.
Crec que si l’anàlisi està ben fet, totes les opcions són vàlides. L’experiència i la personalitat acabaran de decantar la balança. Tots hauríem de compartir un objectiu comú: que els nostres anàlisis reflectissin la realitat de la forma més acurada possible. No sempre és fàcil! Sovint ens faltarà informació i sempre hi haurà factors subjectius que emmascaran el procés ?.
TEXT I FOTOS: Sara Orgué
